• I
  •  
  •  
  • E
  •  
  •  
  •  
  • E
  •  
  •  
  •  
  • D
  •  
  •  
  • S

Cap a Europa

Petar Matovič


Dotze ficcions sobre el futur d'Europa
Compartir
Pau Badia (@nomdenoia)
05 de juliol de 2019

Traducció de Pau Sanchis

Poemes originals en serbi

 

CAP A EUROPA

Aquest barri és el Bible Belt i el silenci

no mor amb el matí. L’alba baixa

de les teulades sobre la rosada dels prats, la llum

no toca cap rostre. Vehicles elèctrics

deixen enrere el silenci de classe alta

caps als aquaris de negocis. No hi ha ni taques d’oli

a l’asfalt, ni sutge per sobre, ni remolins

de fulles.

 

És més irritant aquest mutisme que el brogit dels basars

orientals. Així germinen a les artèries, tan sense sal, ni espècies

delicades, en secret, bombes

de pressió alta. No ho registra el baròmetre,

sinó el rellotge de polsera, aturat en perdre

el pols. Aquest temporitzador, mascota fidel,

l’únic amic.

 

 

L’ABOCADOR D’EUROPA

I live in the Balkans, dic als turistes de la Unió Europea,

I write poetry, els explico què faig;

els jubilats de la fàbrica Volkswagen

de Wolfsburg fan que sí amb el cap:

no hi ha dubte que la poesia dels Balcans és una destinació exòtica

per als turistes de l’Europa occidental.

 

El vent aixeca les vores de la faldilla d’una alemanya bronzejada,

una senyora entrada en anys amb collarets ètnics,

escolto les veus dures que pronuncien els noms dels països

les llengües dels quals ja no m’és permès d’entendre:

Montenegro, Croatia, Bosnia and Herzegovina, Serbia.

 

Es nota la restauració de la monarquia:

en la florida dels lilàs de les antigues viles sèrbies,

el feudalisme arriba, sense perdó, aquesta primavera.

 

Em consolo pensant que el negoci rutlla,

que rutlla la venda de discos pirates, de productes cosmètics…

Al centre d’aquesta petita ciutat del sud del país

em volen convèncer que l’Est és a l’altra banda de la frontera,

però tot és cosa de la barreja de síl·labes: xinès, gitano i serbi.

 

El sol en la lava d’occident se m’ha post de cop al llavi,

el mossego perquè em pica, recullo la mercaderia,

me’n vaig de la plaça sense girar-me… Darrere meu,

esclafits de riures, murmuris, el xivarri dels estrangers i dels aborígens.

Però hi ha cap altra solució tret de l’amor pels Balcans,

l’abocador oficial d’Europa.

 

 

VIRUS: EUROPA

Ací res no es mou. El vent arriba

i tot roman quiet. Pots plantar

petúnies, però mai no onejaran

sota el brunzir frenètic de les abelles a l’estiu. La fulla

del til·ler no vibra al vent. Resta com una fotografia,

estàtua inanimada.

 

Escolta: el silenci s’estén com un càncer, però tu mira

de trobar-hi bellesa. No és cap malson: és pertot arreu.

 

 

COM EL GANGES

Cal una mica d’avorriment

per sentir alguna cosa. Posem per cas:

agost, seus a la vora del llit

en una casa de pedra mediterrània,

un agradable refrigerador. La humitat

s’eixampla des d’un record bonic. Tot brunzeix

al voltant de la màquia i el coll d’ampolles d’aiguardent.

No saps què fer, l’esquena encorbada,

les mans als genolls, la barba

assilvestrada, i que creix sense parar.

 

La pluja ha vingut només un cop, i fou a l’abril,

les serps s’esberlen com

terrossos. Això passa a fora, i l’aire sec

(permet el somni dels bronquis) no penetra

sense arena del desert. A les notícies de la ràdio,

els barítons llegeixen fúnebres perquè sàpigues

què vol dir que no hi hagi sortida, la melangia va créixer

com un tumor. Quan tanques els ulls,

desapareixes d’aquí i veus: el crèdit

flueix, com el Ganges. Com?!, quan

ja no hi ha neu que pugui

desfer-se.

 

 

SEMPRE AL TALL

T’espera l’autopista, un matí resplendent

de setembre, una filera lleganyosa

de vehicles i de despatxos impecables i silenciosos.

Però per molt que afluixes el nus

de la corbata, saps que aquest llaç

no cedeix, que recorda amb fermesa

la jerarquia, les normes i les quotes.

 

Sota el pont del riu de la capital,

el cigne i l’octubre plujós, barqueta

turística oblidada a mercè del vent,

de les onades, i el capità absent

(és una escena de fuga), que ara

emergeix de la consciència.

 

Els llamps del somni passen

a través de les cortines gastades de l’habitació

cap al parpelleig dels neons publicitaris.

De nit, als suburbis, el silenci

roman alerta. Res d’especial,

només pensaments amb què vius

habitualment, com amb les factures.

Ser sempre al tall t’empeny

cap als límits.

 

 

SOMIÒDROM

Les nits són estrellades només

per instal·lacions elèctriques. Des de

les gàbies de dormir de bressols

 

de vidre s’escolta el pas

dels drons: la remor sorda de les hèlixs,

com les pupil·les vermelles dels sensors

 

de vigilància: benedicció o maledicció?

Una filera infinita de gratacels.

 

L’escalfor de l’asfalt, l’entreson, les catenàries

atrotinades; respiració pesada. Quines

olors hi ha als somnis? Herbes d’estiu?!

Abocadors de pneumàtics?!

 

Al replà s’enceba massa

muscular. Notícies /última hora

sota les parpelles/ des dels marges del món

 

per donar confiança, seguretat,

consol: les democràcies esclaten

com míssils bulavàs.

 

 

REFLEXOS

Els ritmes repetitius dels barris, els plugims

que oculten els bruts polígons i

les barraques obreres, i després l’engany: la ciutat existeix

 

només com un reflex als gratacels

de vidre. Al fons, converteixen en congosts,

els fluxos de llum, des d’aquests cims

 

acceptes la nit estelada de senyals

vermelles de repetidors: escoltant d’amagat

el corrent a través dels transmissors, ara sorgeix

 

la contemplació: la dialèctica entre els assentaments i els organismes.

Cap sorpresa. Són les lluites

per la calor i l’aclimatació. Permanències.

 

 

FRESCA

aquesta solitud ja no té calor

provoca el mal de cap i l’insomni

frescos com el fum hem cremat

arreu com vasos capil·lars

com trobades amb veïns

amb coetanis amb homes de negocis

només ens manca l’amor

com a Xina i Amèrica els manquen

els nous mercats.

 

 

ONADA VERDA

Ara creues la ciutat

sense minorar, i és llavors

quan comences a pensar en no res

mentre avances la uniforme lentitud, sense

tocar l’embragatge i el canvi,

gas i fre, ben

sincronitzat

amb els semàfors entre

els congosts dels gratacels, entre

els reflexos deformats pels grans vidres

i alumini; aquí no hi ha arbres

a les voreres, brillen els logos

de les marques: transformes la cara

de les nines de l’aparador

en la mímica dels vianants cansats,

convertits en zebres a la carrera

per la sabana, sirenes vermelles i blaves

circulen davant les pupil·les, els volants

i les mans, però les evites

sense retencions,

un delivery boy

abandona la cua, franges

fluorescents a l’armilla,

cap als peons que han posat tanques a les boques d’aigua,

l’estrèpit dels taxistes immigrants i

de la perforadora, i el distanciament

continua amb la imatge

del mariner

expert que

ja no té por del mar

obert, sense escales a terra:

existeixes en algun punt de l’arbre,

en un instant d’eternitat: trobes

quelcom semblant a la posta en el fum

del gasoil, se sent un fade

primers plans,

darrere queda

el boirum del crepuscle;

aquest és el teu ecosistema:

llança’t a respirar, clorofil·la,

a sincronitzar només amb les màquines, llums

arraïmats despunten al retrovisor

en compte dels gratacels, repeteixes

a mitja veu sincronització,

només sincronització!

 

 

ENVEJA

Aquesta carretera, irrealment recta,

s’estretia a l’horitzó, en aquest punt

es comprimia tot l’estrès d’aquest organisme, i

 

de sobte el vent s’aixecava i s’esvalotava

el pol·len sobre els camps cultivats

dels costats i vaig mirar un pagès vora

un tractor: fumava una cigarreta de peu

i aquell fum em deia: una pausa!, m’ho deia també

el confí del món, i entreveia a través del fum

la mirada que acompanyava les línies

de la carrosseria d’aquesta màquina poderosa

i vaig percebre així la mateixa enveja que va créixer

de la cremor, de la hipertensió, de la colitis, però

que necessitem igualment: la pluja del repòs

 

que entra de nit per les finestres

tancades, i fa una fressa com de mortalla

en cobrir un cos mort.

 

 

POETA EUROPEU

Els poetes de debò ja no són grassos. Beuen batuts

per esmorzar, no fumen, corren la mitja marató,

van a ioga. El chill dels auriculars els aïlla

de les sales d’espera de les estacions mentre escriuen, i escriuen

amb un ordinador calent als pebrots, sense

dolor. Els poetes de debò són potents i ja no

deceben les dones. Anhelen culs del món,

estufes ceràmiques i cadires ergonòmiques.

No flirtegen amb els nacionalistes, reciclen

els residus, no compren als hipermercats. Els poetes

 autèntics són vegans convençuts, digereixen de pressa

llentilles i llegums. Els poetes de debò ja no són grassos.

    

em ressona al cap, cansadament, mentre el meu

cos esvelt passa per les xarxes de pesca,

pel pany buit, pels ulls dels camells.

Sorneguer i cínic em diu a cau d’orella: Així són

els poetes de debò!

 

 

SALUT

Només els barris més baixos i tristos de la ciutat

Parlen a l’alba, amb els primers rajos de sol.

Els gratacels romanen atrapats en la fosca

per ombres perpètues. En fer cap als

centres financers, torna a haver-hi llum:

els fotodetectors no perceben l’arribada

de la claror, els llums de Nadal emeten una lluentor

buida, nauseabunda. En aquest rusc

tot es fa segons un ordre imperceptible,

no hi ha intimitats disperses pels apartaments,

ni olors a les cuines, ni roba estesa a les terrasses.

Només amanides retractilades i somriures corporatius.

Aquest és l’aspecte de la salut.

 

 

 CORTINES

                                                                                     A J. Hristić

Si surts al balcó de nit, no veuràs els estels,

no veuràs res. Perquè el balcó és al cor de la ciutat,

i l’electricitat amaga els esclats dels objectes de les profunditats

de l’univers, que potser ja no existeixen. Els espais

els crea el vertigen, la imatge tremola com en una superfície

inestable, no exempta d’ansietat: si en l’horitzó hi caben els límits

de l’escena, què en queda fora? Sents una artèria

com un eco en un sonar. Si t’hi fixes, escoltar

 

el cos i el cosmos és el mateix. Les espurnes

de l’explosió queden com un record del xoc

inicial; vagareja encara, carregada d’anonimat

i de testimoniança. Però el reflex és un incident inesperat

del canvis espacials. El pensament i el fum desapareixen igual: Immersos

en la llum com en la foscor. L’atenció no se separa de l’abundància

de llum. La claror dels carrers encara no ha minvat. Només

les cortines són més denses, i és més fàcil tancar-les.

 

 

CORREDOR

Els camins s’escampen com el pòsit d’una tassa de cafè

vessada. Visions caòtiques. Cotxes en hora punta: brusca

proliferació de tènies a les carreteres. Només sóc una altra anella

al cos d’un paràsit enorme; inhalo de gust els vapors

petrolífers: la calma després de la feina i allò que em permetria

dormir el son dels justos: agnus dei.

 

Els rajos brillen sobre el capó metal·litzat: es refracten als para-xocs

fulminis. Torsos rere el parabrisa, retrats incansables

de les oficines, de les finestretes. Records: ningú diu res,

tot és rutinari: articulació, segell / – retrovisor!/ Aquí els albiro:

un passat que t’avança a l’autopista, sense intermitent.

 

Quina visió tan idíl·lica: asfalt fumejant, peons de camins

amb roba fosforescent, la carretera tremola sota els cotxes,

sota el ruixim i el boirum de l’estiuet. És terrible aquest corredor-

comptaquilòmetres, que t’avisa fatalment dels mons

als quals passes ara ja ben expert, talment un funàmbul.

 

 

D’ON VENEN

El cos agafa la forma incòmoda dels llits,

de les cadires, de les butaques. Es torna de fusta, i de nit

sense saber d’on a través de les sospitoses parets

arriben els castors en cerca de material

per a les seves preses. Castors?!

 

S’espolsen el guix i pugen cap a les prestatgeries,

cap als llibres, cap a les extremitats. Piquen amb les cues

per aixecar pols abans d’emportar-nos.

No puc desfer-me d’aquest soroll, ni amb el moviment

amb què intento no pensar-hi.

 

Travesso irrealment aquest camí com els objectes

entre les seves dents, perdent la capacitat de meravellar-me.

No hi ha elecció, arriba la seva habilitat

reconstituent. L’instint per als sistemes

i les estructures de regulació.

 

Converteixen els boscos en prats, fan illes

i hi posen recambrons, els veig com si fos un dic o un llac:

arrasen per acumulació! Ho noto en la meva pròpia

essència, aquesta aigua que sembla inquirir: Càstor va?

Responc: De castorgoria!

 

 

RAÏLS I TRAVESSES

Això només és possible amb les finestres de juliol.

Les ombres tremoloses reben arbres rics

de paraules: finalment ocells que no porten

narcisos ni significats. El vent ho envolta

tot a poc a poc en una espiral, tret de les fulles. També això es trenca,

com quan els raïls i les travesses perden la connexió

 

a les línies del desert. Les cortines es gronxen

imperceptiblement, llavors sorgeixen escenes inexistents

sota la parpelles: ritmes gastats de la Secessió, balcons

florits. Perdura el setge de les corol·les, el brunzir de les mosques

es dilata al cervell fins que es posa a les parets

 

 o a l’aparell circulatori. Els matisos del gris

i la falta d’interpretació són testimonis de l’evolució: l’horror

i les larves sempre s’amaguen. És essencial

la capacitat d’avaluació, no com el sol, sinó com la morfina.

 

 

BETÀNIA

Ritmes constants de línies elèctriques aèries en regions desertes,

es troben a faltar oronelles sobre les partitures – enderroc

dels matisos monocromàtics: l’escena s’afebleix en les 

reflexions d’alta tensió; és la inestabilitat de la freqüència i la invasió

 

dels sorolls sospitosos. Si tradueixes els hertzs a colors,

pots escoltar com es formen mentre abandonen l’atmosfera:

la festa de la dispersió comença on desapareixen les fronteres.

 

Només resta la flama del prisma. L’energia es transforma amb el batec

d’ideologies inesperades: arquitectura de les catenàries

i dels assentaments. Els organismes i els materials s’integren.

 

El flux de transmissions està garantit. Hi ha obstacles, col·lisions

de bosons, distincions indispensables de colors – com mantenir

una transmissió fiable de les imatges: tocar emocions i records,

lligar mons, establir continuïtats. Seguir endavant.

 

 

DESTINACIONS

On les casetes blanques se succeeixen amb finestres blaves i

teulades que guspiregen al mar obert, darrere

dels cims rocosos que tallen el mar, allí hi ha

el niu del cementiri de remolcs. Al voltant

de les quilles sura la corrosió i el fuel en la posta daurada

sobre lentes onades. Ningú fa un cop d’ull a les entranyes,

a les bodegues podrides, a les sales de màquines on

tot és ple de greix i de turbines desmuntades.

 

Els musclos s’enfilen per la proa, l’escuma es retira

de la coberta, la sal renta la saturació de color, els raigs

mosseguen tothora aquests vells cascos —ferralla abandonada

que, caparruda, no es rendeix. Per contrast, succeeix

 

l’horror —una gavina parpelleja a l’arbre, i saluda. Recula

i intenta que la seva ombra, quan creix en el vol,

no talli la línia que du a la vertical. Per no trencar

el curs natural de la partida, això pensa. Malgrat saber que

és diferent darrere les muntanyes, on hi ha cossos a les platges i

els passeigs, en èxtasis ràpids. El plaer de consumir

s’ha de separar de la vida, davant del seu final

s’enrogeix, i això no ho renta ni el mar, ni el sol, ni res.

 

 

NÒMADES EMPRESARIALS

La ciutat, omnireflectida amb finestres triomfals,

dispara reflexos quan abandonen

els gratacels de les empreses al final de la jornada

laboral. De vegades, espanten una bandada d’ocells

de ciutat que es dispersa al cel, després d’haver-se estat

sota el cant com en la llum: han trobat tantes

veus poc exigents amb els sants indígenes.

Dividits en diverses llengües i diversos mercats,

entre les xarxes virtuals de la pàtria i

records feixucs, en el ritme:

 

de la metròpoli a la metròpoli

de l’empresa a l’empresa

– oficinistes incansables!

 

Parets alineades – vores de pantalles /darreres

defenses de la intimitat/: les paral·leles moren en silenci

Al principi, ser fora de la llengua només significava

descansar.

 

 

LLAMPÒDROM

La franja d’asfalt de la vorera del carrer quedava fora

de les imatges de la televisió, ara són dimensions creuades. El pol·len

amb silici concentra l’energia. El món arriba

 

des de l’endoll. Només aquell so com cors als tòraxs

dels bons atletes ignora la crida del setge dels hologrames:

cues de vianants, camins amb arbres i voreres.

 

La biosimulació no prové dels laboratoris, sinó de les emocions,

els colors esclaten als nervis, els impulsos saturen les aortes,

el cos esdevé un llampòdrom: espargits com la llum,

 

ens condensa la transpersonalitat. Som transmissors delicats,

surem als raigs del làser despreocupats com a la placenta,

fora de les freqüències universals. Nosaltres som els heretges, i això ens reconforta.

 

 

ROURES O ESTÀTUES

            /LLIGAMS/

Els ocells habiten als gratacels i a les torres dels temples,

el cant imita la biotecnologia i les màquines: això no són visions

de pànic, tan sols constatacions. Els òrgans també acullen la radiació

 

de les estacions base: els senyals d’alarma parpellegen sobre les cèl·lules.

Mapar l’organisme és reconèixer la metròpoli.

Les connexions inicien ritmes incopsables, els impulsos

 

es transfereixen a les parets dels teixits i dels edificis, circulació de la sang

i catenàries, a través d’elles es recorden ideologies

biòniques: una àmplia escala de grisos ha crescut entre el colorit

 

de pantalles barates: el món encara existeix

en una xocant amplitud. A les cruïlles i a les rotondes

dominen els roures o les escultures de sants:

 

a sota es consumeixen espelmes, a banda d’això només

hi ha grafits: les esqueles es traslladen a les façanes amb colors

dinàmics. Només davant de la mort tot perd vermellor,

 

així comença la síntesi completa: com el sol

en una primavera ventosa quan l’estiu passa pel rostre de sobte,

la ciutat brilla en vosaltres, com en un jo només una mica diferent.

 

 

DES DEL PAISATGE

Temples blancs i negres de cúpula daurada

i creus fluorescents dominaran els paisatges industrials.

L’Estat: una indústria fins a l’infinit.

 

Tempestes magnètiques esberlaran els píxels als objectius

digitals dels proletaris. Les preses hidràuliques s’alentiran

fins al frame: les imatges i els ritmes repetitius es bifurcaran.

 

Els nostres descendents dormiran sobre encenalls metàl·lics.

L’esterilització és als laboratoris per a la producció

del temps i dels colors.

 

Els assentaments nòmades de treballadors biomecànics

s’establiran als voltants de llacs de metà líquid.

Les llengües de foc es reflectiran a les granotes de seguretat

des dels alts forns: Foc abans de l’alba! Els escafandres

monocromàtics dels buròcrates controlaran la resistència

dels sons mecànics dels llums d’alarma.

 

La història es quedarà sense abocador. Vapors de gas, carbó

i pneumàtics cremats: així va començar tot, aquest era el perfum

de la infantesa.

 

†††

 

Quan passis pel costat de l’estàtua de polietilè d’un sant,

Posa-li una moneda d’urani a la barbeta,

Els ull i els llavis se li il·luminaran i diran:

“Toca’m, i tocaràs el procés de producció!”

 

 

VIDRE, ALUMINI

Mira, l’hivern passa, el gel es retira

de les llunes dels autobusos que arriben de la perifèria,

no reconeixes només els treballadors estrangers sinó també

la barreja de melodies d’altres llengües en l’hora punta

/encara existeix la tolerància entre immigrants/;

el cel navega entre torres de vidre i perfils

de ciutats dormitori a la llunyania, de vegades,

des de dins, un neó qualsevol trenca els reflexos monolítics: arriben

de nou els immigrants a Galítsia, però els jueus

mai més /només els pots veure els dies festius

com una performance de la memòria/: Jornades culturals de comunitats

extingides a les catedrals, els turistes reuneixen centres

minoritaris, les sinagogues es transformen en mercats,

i els corbs, testimonis de Xoa, abandonen finalment

aquest indret. Però ja no em preocupo pel significat

mentre els veig saltar feixugament amb els seus amples

malucs setanta anys després. És quan es

construeixen complexos de gratacels d’empreses

multinacionals, que creixen els congosts reflectors,

el passat se supera, a través d’ells, la tempesta

s’hi emmirallarà, en cap cas la història.

 

 

NO PARLARÉ D’AUSCHWITZ

No facis fotos, m’aconsellaren

abans de sortir de viatge, deixa que t’envolti,

que se t’emporti.

 

Els mantells d’oració penjaven

a les vitrines, irreals,

immòbils.

 

Acosta’t amb un respecte profund,

em deien.

 

It was fun, va dir una estudiant

americana a la sortida, mentre

l’objectiu entrava al cos de la càmera.

 

La llum dels focus floria al vidre:

darrere, tones de cabell humà.

 

De tornada a casa, em besa una devuška, guia

del complex, aleshores noto que li cau

pols del vestit i de la pell, i que ocupa el nostre pis.

 

Escriu sobre això, em diu un conegut, és

un bon tema.

 

Ni una partícula parpelleja

sota els llums, no res: rere el front

de vidre, les maletes s’empenyen.

 

Hi ha descompte als bitllets d’anada

i tornada a Oświęcim.

           

El buit de la muntanya de sabates

desapareixeria amb una sola passa.

Aquelles soles mai es van gastar.

 

En aquella ciutat petita, no tenia cap altra

opció que llegir sobre l’Holocaust.

 

Ara visc a Cracòvia, hi ha souvenirs

arreu. No parlaré d’Auschwitz. Quan

començo a pensar en la meva terra, emmudeixo.

 

 

SOUVENIR

                                                                         A Z. Herbert

Encara pots escoltar aquesta parla als artesans

a punt de jubilar-se de la perifèria d’una capital

centreeuropea, i a les velles que venen flors a la plaça

 

a Cracòvia /malgrat que es trobin a faltar

els interlocutors en les metamorfosis: transició – llar

d’acollida – corporació/, els turistes l’escolten

 

tangencialment i sense comprendre, se l’emportarien de record,

però què farien amb un discurs de paràboles i solidaritat

a la vitrina? Ara el vent escampa el pol·len de les corol·les

 

però no porta núvols, al seu davant hom pensa en el sud i el destí

quan es comença a parlar d’història.

 

 

ELS FOCS DE SANT HERÀCLIT

Ens vam tombar a la vora el riu en un indret amagat del congost.

Un tros de cel i sol, remor d’aigua en grutes subterrànies,

l’olor de peix que impregnava les roques i la grava que se’ns clavava a

l’esquena: és tot el que teníem. Pensàvem morir

joves, volíem una altra vida, no aquesta!

 

Encenguérem foc per si hi vèiem els nostres destins.

Buscàvem l’amor, encara que ja hi era: el centelleig de l’aigua

dels antics déus grecs i dels nostres cossos, idèntics en la passió i la fe. 

 

Els sentiments ens esclataven tothora,

però no sabíem fer-ne res. 

 

Estàvem tombats a la riba oculta del riu. A través de la fenedura,

poc més que un tall, ens plovien estels com heroïna fosa

sobre els cossos nus, vora el foc, pel nou naufragi i la nova mitologia.

 

 

SOBRE CRIST

Vet-ho aquí: l’esdeveniment traslladat a la nit: a l’organisme.

Cèl·lules de la sang al flux silenciós, aquestes lluernes

que s’escampen caòticament, i toquen amb delicadesa

els òrgans. Com petits plànctons electrònics.

Com les espurnes que salten de la forja.

 

Però ara és hivern. No surto de casa, en un racó

hi ha una pila de llibres descartats. El defora m’arriba

irreal: la remor de pel·lícula. L’aranya esclafada

a la taula. Un dit de pols. Harmonia

quotidiana. Al vapor del cafè. No-res.

 

Els gens registren la postura de l’esquelet

encorbat davant de la pantalla. I dels dits que

no saben què fer amb les tecles del teclat.

Potser ets només un enllaç trencat, el carrer

que per un error de l’arquitecte es converteix en atzucac.

 

Un bes: imprimir els llavis al front de la pantalla,

sentir la calor: aquest ordinador és un petit

Jesús, un cristet d’ús íntim.